La descàrrega electrostàtica (conegut per les sigles en anglès ESD, que signifiquen electrostatic discharge) és un fenomen electrostàtic que fa que circuli un corrent elèctric sobtat i momentani entre dos objectes de diferent potencial elèctric. El terme s’utilitza generalment en la indústria electrònica i altres indústries per descriure els corrents indesitjades momentànies que poden causar dany a l’equip electrònic. (Químiques, farmacèutiques, hospitals, quiròfans, benzineres, subestacions elèctriques, heliports…)
La forma més visible d’una ESD és la “espurna”, que succeeix quan un camp electrostàtic fort crea un canal conductiu ionitzat a través de l’aire. Els seus efectes poden portar des d’un petit malestar sobre una persona, fins foc i explosions si l’aire conté gasos o partícules combustibles, passant, evidentment, per causar seriosos danys sobre els equips electrònics.
Moltes de les descàrregues electrostàtiques ocorren sense una “espurna” visible o audible, per exemple, una persona porta una càrrega relativament petita i pot ser que no senti la descàrrega, però aquesta és prou potent per danyar components electrònics molt sensibles. Aquests tipus de descàrregues invisibles, poden causar fallades en els dispositius, i fins i tot degradar-los d’una forma més passiva, afectant a llarg termini i donant fe del dany quan ja ha avançat bastant el seu temps de vida.
Les tensions estàtiques que poden crear-se per l’activitat humana habitual com ara arrossegar objectes o simplement caminar poden ser de fins a 20 kV. Comparats amb els 220V de corrent altern d’ús domèstic pot semblar un valor molt alt, però la diferència és que les seves intensitats són baixes, la qual cosa significa que són nivells no perjudicials per a les persones. Descàrregues al voltant dels 3-4.000 V provoquen una petita “punxada” al tacte humà, però fins voltatges de l’ordre de 20.000 V no causarien efectes seriosament perniciosos.
Els paviments conductius són un requisit indispensable en determinades activitats del sector industrial. Atenent a l’àmplia varietat de criteris que s’han de considerar a l’hora de seleccionar un paviment antiestàtic per a la protecció d’ambients industrials, s’han desenvolupat diferents sistemes per satisfer totes les variants que el mercat demanda. Per tant, en base al criteri de compliment de les diferents normes de conductivitat aplicables, els paviments poden ser conductius, dissipatius o de baix potencial de generació de càrregues electrostàtiques. Compleixen normativa UNE EN 61340-5-1.
A més del criteri de dissipació de càrregues electrostàtiques, s’han de considerar altres intrínsecs a les activitats industrials com les càrregues mecàniques degudes al trànsit de carretons, vessaments de productes químics, condicions de temperatura, grau d’antilliscament, facilitat de neteja… Responent a aquestes demandes, hi ha sistemes de paviments conductius de base cimentosa, epoxídica, basats en resines de poliuretà i els de tecnologia híbrida de poliuretà-ciment.
La instal·lació de paviments conductius es deu principalment a dos motius; la protecció de persones (ECF) i la protecció d’equips o elements electrosensibles (DIF) o (ESD). Segons les necessitats de resistivitat al pas del corrent elèctric (mesura ohms Ω) s’empraran diferents materials perquè els sistemes de pavimentació s’ajustin als objectius desitjats per tal de traslladar amb facilitat les càrregues elèctriques cap a les preses de terra, assegurant una descàrrega satisfactòria a punts neutrals.
Deixa el teu comentari